Dijous dia 6 de setembre, "El Tres en Ratlla" passarà per Granollers, a la Gralla, a les 19'30 amb l'Albert Galceran,
espero trobar-t'hi.
dilluns, 3 de setembre del 2012
PRESENTACIÓ A GRANOLLERS
Dijous dia 6 de setembre, "El Tres en Ratlla" passarà per Granollers, a la Gralla, a les 19'30 amb l'Albert Galceran,
espero trobar-t'hi.
dimecres, 4 de juliol del 2012
MURIEL CASALS, DIU
Ja tenim la portada enllestida, Muriel Casals, com a primera lectora de l'original ha opinat:
"Quan comenceu a llegir no podreu aturar-vos, com tampoc es poden aturar els esdeveniments que narra la novel·la"
Muriel Casals, Presidenta d'Òmnium Cultural.
A partir de setembre a les llibreries! Fes-ho córrer! La realitat sempre supera la ficció, que així sigui!
"Quan comenceu a llegir no podreu aturar-vos, com tampoc es poden aturar els esdeveniments que narra la novel·la"
Muriel Casals, Presidenta d'Òmnium Cultural.
A partir de setembre a les llibreries! Fes-ho córrer! La realitat sempre supera la ficció, que així sigui!
diumenge, 11 de març del 2012
OXFORD ME LLEVA MÁS ALLÁ DEL EBRO
Por fin mis personajes hablarán en castellano gracias a una persona que siempre confió en mí. La contratación de Anna María Farrés como jefe de promoción de literatura infantil y juvenil por parte de la editorial Oxford, ha resultado clave para que mis palabras puedan llegar al resto de España. Ganar los premios más importantes y mejor dotados de la literatura catalana juvenil no sirve de nada a la hora de conseguir que un original catalán sea traducido. Mejor ir a comprar derechos a los Estados Unidos, Inglaterra, Francia o Italia; mejor llevar a las librerías nombres que suenen raros que siempre es una garantía a la hora de vender. Soy consciente que de no ser por Anna María nunca hubiera tenido la oportunidad de que mis obras las leyeran en Andalucía, Extremadura o Madrid por poner algunos ejemplos. Tanto da ser autor de novelas tan consistentes y redondas como “Luna de Hielo” y que esta sea avalada por el premio de literatura juvenil mejor dotado en catalán, el Barcanova. Sin esa persona que confía a ciegas en ti lo imposible cuesta mucho. A veces demasiado.
Durante la primavera del 2013, fecha aún por confirmar, mis personajes cogerán el AVE y marcharán por partida doble en busca de un hogar de adopción entre los jóvenes españoles. De norte a sur, de este a oeste. Y como ya he dicho, lo harán en partida doble. Primero con la traducción de “La Lluna de gel” una obra genuinamente “crossover” que creo me equivoqué al lanzarla al mercado juvenil. Un mercado humillado y apartado del mundillo literario mediático, tratada injustamente como de segunda división y por lo tanto sin el recorrido que se merecería una obra como ésta. La otra novela, mi primer original en castellano “Extra, el chico que hablaba con los espíritus” saldrá después de “Luna de hielo”, a principios de otoño. Esta sí, una obra genuinamente juvenil para que el adolescente que la pille no la pueda dejar. Ésta es la obra que mereció una entrada en este blog bajo el título “N’estic fins els cullons”. Que traducido viene a contar que estoy hasta los huevos (con perdón). Si la buscan por mi espacio, entre las entradas generales la encontrareis. Esta es una obra que juega entre la fantasía y la realidad. Hay jóvenes que fuman porros, se comportan de manera machista, sueltan tacos, tienen relaciones sexuales y van con las faldas cortas (las chicas, claro). Esto ha provocado el hachazo de tantas editoriales como se la han leído, queriéndomela publicar solo en caso de tijeretazo. Lean, lean la entrada antigua, por favor.
Por fin, por eso, detrás de Anna María encontré un editor de los de antaño, que aman y miman las palabras y a quien le seduce las historias y el modo de contarlas. Antonio Ventura, el editor, sabe que las chicas de dieciséis años llevan faldas y que los chicos no se conforman con mirarlas. Y que, aunque no me llamo Federicco, mis personajes no anden tres metros sobre el cielo ni se muevan por Roma; también tengo derecho a hablarles a mis jóvenes lectores de tú a tú y sin complejos.
Que largos se me van hacer los meses esperando colarme en las bibliotecas de los jóvenes de toda España.
Durante la primavera del 2013, fecha aún por confirmar, mis personajes cogerán el AVE y marcharán por partida doble en busca de un hogar de adopción entre los jóvenes españoles. De norte a sur, de este a oeste. Y como ya he dicho, lo harán en partida doble. Primero con la traducción de “La Lluna de gel” una obra genuinamente “crossover” que creo me equivoqué al lanzarla al mercado juvenil. Un mercado humillado y apartado del mundillo literario mediático, tratada injustamente como de segunda división y por lo tanto sin el recorrido que se merecería una obra como ésta. La otra novela, mi primer original en castellano “Extra, el chico que hablaba con los espíritus” saldrá después de “Luna de hielo”, a principios de otoño. Esta sí, una obra genuinamente juvenil para que el adolescente que la pille no la pueda dejar. Ésta es la obra que mereció una entrada en este blog bajo el título “N’estic fins els cullons”. Que traducido viene a contar que estoy hasta los huevos (con perdón). Si la buscan por mi espacio, entre las entradas generales la encontrareis. Esta es una obra que juega entre la fantasía y la realidad. Hay jóvenes que fuman porros, se comportan de manera machista, sueltan tacos, tienen relaciones sexuales y van con las faldas cortas (las chicas, claro). Esto ha provocado el hachazo de tantas editoriales como se la han leído, queriéndomela publicar solo en caso de tijeretazo. Lean, lean la entrada antigua, por favor.
Por fin, por eso, detrás de Anna María encontré un editor de los de antaño, que aman y miman las palabras y a quien le seduce las historias y el modo de contarlas. Antonio Ventura, el editor, sabe que las chicas de dieciséis años llevan faldas y que los chicos no se conforman con mirarlas. Y que, aunque no me llamo Federicco, mis personajes no anden tres metros sobre el cielo ni se muevan por Roma; también tengo derecho a hablarles a mis jóvenes lectores de tú a tú y sin complejos.
Que largos se me van hacer los meses esperando colarme en las bibliotecas de los jóvenes de toda España.
dilluns, 21 de novembre del 2011
PRESENTACIÓ GRAN O
El proper divendres dia 25 de Novembre, a l'auditori de la casa de cultura a Olesa de Montserrat, presentarem a les 19'00 junt amb la també escriptora Care Santos, la meva darrera novel·la "La Gran O" premi Gran Angular 2010.
Us hi espero!!!
Santi Baró
Us hi espero!!!
Santi Baró
dilluns, 19 de setembre del 2011
Aquest matí el dia m'ha sorprès amb aquesta crítica arribada des de Llegir en cas d'incendi.
‘La lluna de gel’, Santi Baró
'La lluna de gel', Santi Baró / Llegir en cas d'incendi - [ Traducir esta página ]
www.llegirencasdincendi.es/2011/09/la-lluna-de-gel-santi-baro/
Diuen que la literatura juvenil ha sabut esquivar la crisi que pateix el sector editorial. Normal, si tenim en compte que des de Harry Potter, han plogut vampirs, àngels caiguts, adolescents enamorats a la italiana i tota una colla de personatges que han fet les delícies dels més joves i dels no tant joves. Això vol dir que la frontera entre literatura juvenil i d’adults és molt prima, tant prima que moltes vegades depèn de l’editor situar-la a una banda o altra. La pregunta que em va al cap és per què els adults ens apropem amb tanta facilitat als llibres de Federico Moccia o Stephenie Meyer i, en canvi, passem per alt les novel·les juvenils de casa nostra?
Si em faig aquesta pregunta és perquè si La lluna de gel, de Santi Baró, enlloc d’haver estat escrita per un autor d’Olesa de Montserrat, hagués estat escrita per un autor romanès i si enlloc d’haver-se publicat com a novel·la juvenil, s’hagués publicat com a novel·la d’adults, sense canviar ni una coma del text, en aquests moments estaríem parlant d’una gran troballa literària, d’un autor amb gran sensibilitat que retrata un problema tan greu com el tràfic de persones d’una manera gens explícita, sinó des de les il·lusions que s’ensorren, des de les emocions i les contradiccions. Vés per on, una altra joia de la literatura de l’est d’Europa.
A La lluna de gel, Santi Baró, que col·lecciona premis literaris de narrativa infantil i juvenil, ens explica el periple de la Ileana, una adolescent moldava que viu en una família sense recursos i sense cap més futur que tenir uns quants xais per després poder vendre’ls. Però ella té un somni, ser model, i veu que l’única manera de fer complir el seu desig és anar amb el seu germà a Bucarest per mirar de seguir les passes d’altres grans models que ara triomfen a Romania. És clar que allà és una víctima massa fàcil per les falses agències que només tenen interès a enviar noietes cap a altres països d’Europa per a prostituir-les, mitjançant falses promeses.
I el que deia: què fa d’aquest llibre una novel·la juvenil si quan la llegeix un adult, se li posa la pell de gallina? Santi Baró no escriu des de fora com un narrador extern, sinó que fa allò més difícil: es posa a la pell de la protagonista i la fa parlar a ella. D’aquesta manera, la noia prefereix estalviar-se les escenes violentes, humiliants i només parla de com el seu món s’ha enfonsat, com va fugir de la pobresa de Moldàvia per a acabar sent esclavitzada en clubs de grans ciutats europees com Barcelona, com li vénen al cap les converses innocents amb la seva germana i com la seva família se sent orgullosa d’ella perquè pensa que es guanya molt bé la vida com a model a Espanya.
“Mai no he caigut dincs d’un pou, però imagino que la sensació deu ser molt semblant. Atrapada allà baix, a les fosques, sense possibilitat de fugida ni un racó on amagar-te, sola, preguntant-te quan et passaran a rescatar, sense forces ni per demanar auxili, sense veu, esgotada, vençuda i convençuda que la llum del sol mai més no tornarà a brillar”, pensa la Ileana.
Santi Baró ha escrit una novel·la impecable, dura, però plena d’esperança. La lluna de gel, que va guanyar el Premi Barcanova, apropa a joves i adults una realitat cruel, però necessària de reflectir, perquè encara tendim a pensar que aquelles joves que es prostitueixen als carrers d’Europa tenen una altra opció. I per a demostrar que això no és només literatura, val la pena dir que la Ileana existeix, que l’autor es va entrevistar amb ella i que aquesta novel·la de somnis trencats no ensenya un infern solament fictici. En resum, una novel·la brillant i escrita amb profunda honestedat.
Manel Haro
La lluna de gel / Santi Baró / Editorial Barcanova / 1ª edició, març de 2011 / 191 pàgines / ISBN 9788448927691
'La lluna de gel', Santi Baró / Llegir en cas d'incendi - [ Traducir esta página ]
www.llegirencasdincendi.es/2011/09/la-lluna-de-gel-santi-baro/
Diuen que la literatura juvenil ha sabut esquivar la crisi que pateix el sector editorial. Normal, si tenim en compte que des de Harry Potter, han plogut vampirs, àngels caiguts, adolescents enamorats a la italiana i tota una colla de personatges que han fet les delícies dels més joves i dels no tant joves. Això vol dir que la frontera entre literatura juvenil i d’adults és molt prima, tant prima que moltes vegades depèn de l’editor situar-la a una banda o altra. La pregunta que em va al cap és per què els adults ens apropem amb tanta facilitat als llibres de Federico Moccia o Stephenie Meyer i, en canvi, passem per alt les novel·les juvenils de casa nostra?
Si em faig aquesta pregunta és perquè si La lluna de gel, de Santi Baró, enlloc d’haver estat escrita per un autor d’Olesa de Montserrat, hagués estat escrita per un autor romanès i si enlloc d’haver-se publicat com a novel·la juvenil, s’hagués publicat com a novel·la d’adults, sense canviar ni una coma del text, en aquests moments estaríem parlant d’una gran troballa literària, d’un autor amb gran sensibilitat que retrata un problema tan greu com el tràfic de persones d’una manera gens explícita, sinó des de les il·lusions que s’ensorren, des de les emocions i les contradiccions. Vés per on, una altra joia de la literatura de l’est d’Europa.
A La lluna de gel, Santi Baró, que col·lecciona premis literaris de narrativa infantil i juvenil, ens explica el periple de la Ileana, una adolescent moldava que viu en una família sense recursos i sense cap més futur que tenir uns quants xais per després poder vendre’ls. Però ella té un somni, ser model, i veu que l’única manera de fer complir el seu desig és anar amb el seu germà a Bucarest per mirar de seguir les passes d’altres grans models que ara triomfen a Romania. És clar que allà és una víctima massa fàcil per les falses agències que només tenen interès a enviar noietes cap a altres països d’Europa per a prostituir-les, mitjançant falses promeses.
I el que deia: què fa d’aquest llibre una novel·la juvenil si quan la llegeix un adult, se li posa la pell de gallina? Santi Baró no escriu des de fora com un narrador extern, sinó que fa allò més difícil: es posa a la pell de la protagonista i la fa parlar a ella. D’aquesta manera, la noia prefereix estalviar-se les escenes violentes, humiliants i només parla de com el seu món s’ha enfonsat, com va fugir de la pobresa de Moldàvia per a acabar sent esclavitzada en clubs de grans ciutats europees com Barcelona, com li vénen al cap les converses innocents amb la seva germana i com la seva família se sent orgullosa d’ella perquè pensa que es guanya molt bé la vida com a model a Espanya.
“Mai no he caigut dincs d’un pou, però imagino que la sensació deu ser molt semblant. Atrapada allà baix, a les fosques, sense possibilitat de fugida ni un racó on amagar-te, sola, preguntant-te quan et passaran a rescatar, sense forces ni per demanar auxili, sense veu, esgotada, vençuda i convençuda que la llum del sol mai més no tornarà a brillar”, pensa la Ileana.
Santi Baró ha escrit una novel·la impecable, dura, però plena d’esperança. La lluna de gel, que va guanyar el Premi Barcanova, apropa a joves i adults una realitat cruel, però necessària de reflectir, perquè encara tendim a pensar que aquelles joves que es prostitueixen als carrers d’Europa tenen una altra opció. I per a demostrar que això no és només literatura, val la pena dir que la Ileana existeix, que l’autor es va entrevistar amb ella i que aquesta novel·la de somnis trencats no ensenya un infern solament fictici. En resum, una novel·la brillant i escrita amb profunda honestedat.
Manel Haro
La lluna de gel / Santi Baró / Editorial Barcanova / 1ª edició, març de 2011 / 191 pàgines / ISBN 9788448927691
dijous, 16 de juny del 2011
Les dues cares de la novel·la juvenil
Article de Pep Molist al diari "el Pais"
Dijous 11 de juny del 2011.
http://www.elpais.com/articulo/paginas/Les/dues/cares/novel/juvenil/elppor/20110616elpbqcpag_5/Tes
Els premis literaris són, gairebé sempre i arreu, un molt bon termòmetre per conèixer l'estat de salut de la literatura d'un temps i d'un país.
Si algú que ha estat allunyat de la literatura per a infants i joves durant un període de temps d'uns 20 o 30 anys, posem pel cas, des que va esdevenir adult, i agafa les obres guanyadores dels dos guardons més ben dotats econòmicament com a tast per a saber allò que es cuina a l'actualitat, es trobarà amb dues cares de la mateixa moneda tan diferents que li deixaran un sabor agredolç al paladar i sensació contradictòria al cos:
1. Un cop llegit L'esperit de l'últim estiu, de Susana Vallejo (Madrid, 1968; autora de la tetralogia Porta Coeli), Premi Edebé de Literatura Juvenil, al lector li semblarà que aquesta narrativa gairebé no ha variat en relació amb les novel·les de colles i aventures que consumia d'infant. L'autora planteja el retorn del protagonista a una casa on estiuejava de jove. Allò que succeí el darrer estiu que hi va acudir es convertirà en una part central de l'obra, tòpica, laxa, i a estones, interminable. Al lector, abans d'arribar-hi, la posada en escena li havia resultat atractiva, i més tard, la cloenda, gairebé impecable, però en el gruix extens de la novel·la, aquest senyor esperava rere cada pàgina algun indici o algun personatge que capgirés unes regnes del destí massa toves i previsibles. La decepció i la contradicció se li anava escampant pel cos a mesura que avançava en la història, tot observant com uns joves gairebé adults gastaven el temps a la recerca d'un tresor amb la innocència dels marrecs dels Cinc d'Enid Blyton.
2. Un cop llegida La lluna de gel de Santi Baró (Olesa de Montserrat, 1965), Premi Barcanova de Narrativa Juvenil, el lector s'adona que la literatura avança de bracet amb el món que l'envolta i en reflecteix allò que hi succeeix; que utilitza, sense els embuts i els tabús d'altres temps, el material literari que la realitat li ofereix. I que aquesta literatura té capacitat per emocionar-lo, per corprendre'l, per captivar-lo com ho feia la bona literatura de la seva infantesa i joventut. La història? El periple d'una jove romanesa des del seu miserable món rural d'origen, passant per Bucarest on treballarà de cambrera, a l'hora que alimentarà els seus somnis d'esdevenir model, fins a l'arribada a Barcelona, enganyada i atrapada en una xarxa de prostitució. Escrit en primera persona, l'obra retrata la cruesa de la situació, encara que no es recrea en la morbositat del tema, sinó que el sentiment i la vivència personal és allò que sobresurt per sobre de tot i allò que arriba al receptor. Una obra condimentada amb ingredients delicats i subtils, com ara la mateixa lluna de gel, que manté a la protagonista en contacte amb la seva infantesa i la seva innocència, enmig del desert que l'aclapara. Una novel·la que no deixa indiferent a ningú i que reconcilia el lector amb la literatura.
Vota
Dijous 11 de juny del 2011.
http://www.elpais.com/articulo/paginas/Les/dues/cares/novel/juvenil/elppor/20110616elpbqcpag_5/Tes
Els premis literaris són, gairebé sempre i arreu, un molt bon termòmetre per conèixer l'estat de salut de la literatura d'un temps i d'un país.
Si algú que ha estat allunyat de la literatura per a infants i joves durant un període de temps d'uns 20 o 30 anys, posem pel cas, des que va esdevenir adult, i agafa les obres guanyadores dels dos guardons més ben dotats econòmicament com a tast per a saber allò que es cuina a l'actualitat, es trobarà amb dues cares de la mateixa moneda tan diferents que li deixaran un sabor agredolç al paladar i sensació contradictòria al cos:
1. Un cop llegit L'esperit de l'últim estiu, de Susana Vallejo (Madrid, 1968; autora de la tetralogia Porta Coeli), Premi Edebé de Literatura Juvenil, al lector li semblarà que aquesta narrativa gairebé no ha variat en relació amb les novel·les de colles i aventures que consumia d'infant. L'autora planteja el retorn del protagonista a una casa on estiuejava de jove. Allò que succeí el darrer estiu que hi va acudir es convertirà en una part central de l'obra, tòpica, laxa, i a estones, interminable. Al lector, abans d'arribar-hi, la posada en escena li havia resultat atractiva, i més tard, la cloenda, gairebé impecable, però en el gruix extens de la novel·la, aquest senyor esperava rere cada pàgina algun indici o algun personatge que capgirés unes regnes del destí massa toves i previsibles. La decepció i la contradicció se li anava escampant pel cos a mesura que avançava en la història, tot observant com uns joves gairebé adults gastaven el temps a la recerca d'un tresor amb la innocència dels marrecs dels Cinc d'Enid Blyton.
2. Un cop llegida La lluna de gel de Santi Baró (Olesa de Montserrat, 1965), Premi Barcanova de Narrativa Juvenil, el lector s'adona que la literatura avança de bracet amb el món que l'envolta i en reflecteix allò que hi succeeix; que utilitza, sense els embuts i els tabús d'altres temps, el material literari que la realitat li ofereix. I que aquesta literatura té capacitat per emocionar-lo, per corprendre'l, per captivar-lo com ho feia la bona literatura de la seva infantesa i joventut. La història? El periple d'una jove romanesa des del seu miserable món rural d'origen, passant per Bucarest on treballarà de cambrera, a l'hora que alimentarà els seus somnis d'esdevenir model, fins a l'arribada a Barcelona, enganyada i atrapada en una xarxa de prostitució. Escrit en primera persona, l'obra retrata la cruesa de la situació, encara que no es recrea en la morbositat del tema, sinó que el sentiment i la vivència personal és allò que sobresurt per sobre de tot i allò que arriba al receptor. Una obra condimentada amb ingredients delicats i subtils, com ara la mateixa lluna de gel, que manté a la protagonista en contacte amb la seva infantesa i la seva innocència, enmig del desert que l'aclapara. Una novel·la que no deixa indiferent a ningú i que reconcilia el lector amb la literatura.
Vota
divendres, 3 de juny del 2011
PREMI GRAN ANGULAR
Ahir vaig tenir l'enorme privilegi de ser proclamat guanyador del Premi Gran Angular de literatura
juvenil 2011 convocat per l'editorial Cruïlla amb la novel.la "la gran O".
Moltes gràcies a tothom que ho ha fet possible,
http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/419461-gracies-a-la-crisi.html
juvenil 2011 convocat per l'editorial Cruïlla amb la novel.la "la gran O".
Moltes gràcies a tothom que ho ha fet possible,
http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/419461-gracies-a-la-crisi.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)